Concentració de dol, a Cardedeu, per la mort de Muriel Casals

Diumenge, 14 de febrer, unes 175 persones es van concentrar a la plaça de Sant 

Joan en senyal de dol per la mort, la matinada d’aquell dia, de Muriel Casals.

Amb l’estelada a mitja asta, i una flama dins l’estelada de ferro, a les 19,30 unes 175 persones es van reunir a la plaça Sant Joan per recordar la figura que víctima de l’atropellament per part d’una bicicleta havia mort aquell vespre.

La crida a l’acte va ser espontània, durant tot el dia Facebook, Twitter i correus van anar multiplicant-se davant una notícia que molts van rebre incrèduls, tot i que l’estat de la fins fa poc presidenta d’Omnium Cultural i ara Diputada per Junts pel Si anava empitjorant.

La seva cara es va projectar a una de les cantonades de l’Ajuntament i es va començar llegint un text de Vicent Partal que havia publicat aquell mateix matí glossant la figura de Casals. Es destacava la feinada de dècades, els seus inicis en el PSUC i el seu coneixement de l’economia. Es va recordar la seva afabilitat i generositat i que era el “mirall del país que volem crear entre tots”.

A continuació alguns dels presents van anar dient paraules i es va cantar a “capel·la”, davant la fallada de l’equip de so, la cançó de Lluís Llach “I amb el somriure, la revolta”, acabant amb l’himne: Els segadors” i un fort aplaudiment.

Dinar

Menjar, ingerir aliment per a que el cos funcioni, per a gran part de la humanitat és senzillament una necessitat, i tant se val el què i com estigui presentat.

Ens ha tocat en sort viure en una societat on el sibaritisme és totalment estès i per això no s’és conscient de que cada cop que ens entaulem som uns privilegiats.

Dit això, i contents de tenir aquesta sort, aquest dinar el vam gaudir. Senzill, bo i agraïts de poder-lo tenir amb la companyia adequada.

Ei! Que la felicitat està en apreciar les coses petites que tenim a l’abast!

Límits

Ensenyar per deixar entreveure, fa que els límits siguin el punt central, com a la costa el punt d’unió de l’aigua i la terra sigui el més interessant.

Sense gaires canvis de lloc, em van semblar interessants aquests quatre instants.

Espais limitants

Qualsevol mur, paret, terra, sostre limita un espai, o almenys el camp de visió.

Si és totalment uniforme perd interès, es limita a acabar. Un mur de ciment, o blanc, si només veus l’obra en sí, no te cap atractiu sinó té una imperfecció, un detallet que trenqui la monotonia.

Uns quants exemples del que ens regala la natura o la mà de l’home (que no em surti una feminista dient que la paret la pot haver fer una dona) Insisteixo, la mà humana, que a vegades el furgar en el llenguatge ens porta a ximpleries que sobrepassen el que pretenc amb aquest bloc, o blog? on tant sols vull mostrar fotografies i potser trobar complicitats.

Res. Sencillament “espais limitants”

Imatges de molts moments.

Podria fer-se una sèrie amb cada una de les fotografies, uns detalls d’aparador, una finestra a un poble del nord d’Espanya, una via del tren del Maresme i un racó increïble que vam trobar per Andalusia, on ens vàrem refugiar del sol amb l’autocaravana.

Torxes independentistes

Cada 10 de setembre, des de fa uns anys, a Cardedeu es fa un ritual per la nit: es reuneix gent al conjunt de places del Centre, s’encenen torxes, es llegeix algun manifest que justifica el perquè és necessària la independència del nostre país i es va en comitiva fins el monument a l’Onze de setembre, en que es depositen les torxes. I allà es van llegint poemes patriòtics, d’autors coneguts o de collita pròpia. Hi ha poetes locals que porten setmanes preparant la seva creació per al moment.

Jo sempre hi trobo moments estètics de gran bellesa.

Palma seca a la selva australiana, Queensland.

La frondositat de qualsevol selva contrasta amb la sequera de branques mortes que quedin en un clar assolellat. Ningú recull el que cau o es trenca, ningú ho aprofita, en principi, i poc a poc les mateixes enfiladisses aniran cobrint aquestes estructures, tot i que primer busquen suports més humits.