Cap d’any xinès a Lloret

Potser hem vist masses pel·lícules, però el dia en que vam decidir anar a Lloret a fer fotografies a la festa que feia la colònia xinesa a Lloret no va cobrir les expectatives.

Una desfilada bastant estàtica, tret dels timbalers locals que obrien el cercaviles i dels qui portaven el drac, també en la seva majoria indígenes locals.

La part xinesa molt estàtica, criatures vestides igual i després adults molt hieràtics.

En fi, el problema de no saber de què va i que passin desapercebuts símbols com cistells o d’altres coses.

Marta Navarro a Glups!

Glups! Amés de ser una bona obra i estar magníficament gestionada i actuada, per a mí té un altra valor afegit: hi actua la meva filla, la Marta.

Després d’estudiar teatre durant forces anys, un cop acabats els estudis, ha tocat de peus a terra. Ha de fer teatre, ha d’actuar, i no acceptar baixar el nivell, però mentre el teatre no doni per viure, l’ha de compaginar amb altres coses més valorades per la societat, com ara mateix repartir cartes.

Jo he fet, i faig moltes fotografies, però les que em donen per viure no són les que jo trio per aquest bloc, ni per a carpetes, alguna sí, però la majoria són per clients que han d’il·lustrar el seu anunci, o el polític que fa un discurs i vol veure’s imprès.

És així. I costa fer el que un vol i guanyar calers amb això, perquè a més, qui paga creu que mana, i difícilment es deixa aconsellar.

Sobra el text. Quedeu-vos amb les imatges.

Glups! en blanc i negre

Darrerament li estic tornant a agafar gust al blanc i negre, tot i que és ben diferent de fa uns anys, en que la fotografia estava pensada per a fer-la en aquest dos colors. I no és el mateix d’un negre que originàriament és un vermell que un que era un blau o verd. Fins i tot el cel tenia els seus filtres per a destacar núvols.

Res a veure l’escrit amb el text.

Glups, en blanc i negre

Glups! per Sifanofa Teatre

L’obra que ha representat Sifanofa teatre, una companyia de Cardedeu que si bé no és professional la major part dels seus membres, actors, direcció, llum, só, escenografia, vestuari...ho són.

Resultat: una obra espectacular, que els qui la van protagonitzar fa 30 anys, Dagoll Dagom i el seu director Joan Lluís Bozzo, van estar entre el públic i la van alabar.

Mantenint-me en les tetres ha costat busca quatre fotografies representatives, i he escollit aquestes, en un criteri on no he buscat que siguin de diferents escenes. La meitat, dues, corresponen a una situació trista, però divertida, que transcorre en un àpat familiar, molt real, on la gent està perquè toca, però amb ben poques coses en comú tret de draps bruts. Les altres dues les he agafat per la seva estètica.