De Bàbia a Pernambuco

Tinc nou blog! Podeu continuar llegint en aquest enllaç!!! 

Dilluns 7/09/20

 Procrastinació

Aquesta paraula era desconeguda per a mi fins fa un parell d'anys, però resumeix una de les lluites internes que he arrossegat tota la vida.
Va ser comentant amb un amic sobre el fet de fer llistes de coses a fer i anat posant una ratlla sobre les ja fetes, i quan s'acaba la pàgina començar-ne una de nova posant al principi les que han quedat per fer de la plana anterior. I en hi han que passen de pàgines a més pàgines.
Procrastrinar és fer sempre el que ve més de gust, i deixar coses antipàtiques per a més tard. Escriure un article, si no hi ha una data de termini per lliurar-lo, si no és un tema que interessi molt, pot anar corrent de dia en dia, fins que és possible que ja ni es faci, ja no té interès. O fer una sèrie de fotos o quedar amb un conegut per a fer un cafè.
Quan trobes algú pel carrer que fa temps no veies,  i parles una mica, probablement dieu amb sinceritat de quedar un altre dia per a fer una cervesa o el que sigui. Però si no s'ha concretat dia i lloc..., la procrastinació farà que la bona intenció faci oblidar la cita.
Ja costa molt donar preferència al que és important sobre el que és urgent, i el que no entra en aquestes dues categories... a la llista.
Aquest article l'estava procrastinant. Ja està fet. 

 

Diumenge, 6/09/20

Costa quedar-se indiferent

La Caixa mai ha estat sant de la meva devoció. Hi he fugit vàries vegades, però quan em vaig sentir maltractat i em va acollir Caixa de Barcelona, poc temps em vaig trobar de nou dins. Vaig marxar quan no em van voler ajudar i Caixa Catalunya i Caja Madrid em van donar millor tracte. En comprar un pis i haver de subrogar la hipoteca vaig caure altre cop a La Caixa, i quan vaig poder deslliurar-me va ser altre cop amb enfadamenta pel robatori d'ingressar-me un talo d'ells mateixos amb valor varis dies més tard i cobrar un descobert fals
Tot i això, durant generacions La Caixa era on estaven els estalvis dels catalans, que li van donar empenta per a fer-ne una potència i "representar" Catalunya per tot arreu.
Aquesta empenta promoguda per els catalans fa uns anys que es va enretirant de Catalunya, i ara, dins la guerra Estat espanyol- Catalunya s'aprofita per a aguantar una cosa que trontolla (Caja Madrid-Bankia) i que ha estat un abocador de diners públics i aprofitament de gangsters. Un símbol més perdut, i un segar-nos l'herba sota els peus per voler fer un estat amb estructures financeres sòlides.
No hi ha manera de defensar-se en aquesta batalla econòmica que entre l'espoli directe i atacs a les empreses que haurien de ser la força d'un estat independent ens deixen sense recursos?
Les elèctriques, les gasístiques, ara la banca..., sols Seat va plantar cara a les amenaces. Tenim uns partits polítics clàssics que s'han endeutat i han de tornar favors. No hi ha manera de fer fora a aquests polítics que van medrant amb càrrecs de bon sou i quan ja estan amortitzats pel partit acaben en el Senat o el consell d'administració d'aquestes empreses que haurien d'estar nacionalitzades?
Tinc el convenciment de que només hi haurà canvis quan estiguem tant malament que hi hagi una revolta social no liderada pels sindicats, que són un altre niu de xupópters , i que això s'iniciarà pel poble de Madrid, on no tot són funcionaris. I a Catalunya aprofitarem per fer com els bascos: la necessitat de  mogudes fora per aconseguir els objectius.

 

 

 

Diumenge, 19/07/20

La pandèmia a Cardedeu

Fa uns mesos era inimaginable tot el que passat en el que portem d’any. Que aniríem amb mascaretes per tot arreu, que estaríem mesos sense a penes sortir de casa, que hi hauria tanta gent que emmalaltiria, alguns morint, i que per a molts d’altres significaria la pèrdua del treball, la ruïna econòmica... Que els estudiants a mig curs deixarien d’anar a escola o l’institut, que alguns professors, amb més bona voluntat que recursos, seguirien donant cada dia la seva classe, que no podríem veure familiars i amics en moltes setmanes...

I tot això ha passat.

I ha servit per descobrir que hi ha molts veïns que no s’han quedat de braços creuats, queixant-se de que l’administració no els treu les castanyes del foc. Cardedeu no ha estat l’únic lloc on el veïnatge ha funcionat, però ha estat exemplar i no citaré a ningú, per injusts de no dir-los a tots. Dels qui han esta cosint, fent coses en 3D, portant coses als qui no sortien de casa, recollint encàrrecs, fent tasques de neteja i en l’àmbit sanitari.

Hem descobert que moltes feines es poden fer a casa, i que de l’Administració en general poc es pot esperar. Ordres, contraordres, desconcert, voler demostrar que s’és el gall que mana en el galliner... i escombrar cap a la casta, que s’ha enriquit encara més.

El MATBC ha tingut una iniciativa molt lloable: fer un recull de coses, d’objectes, vivències, dels cardedeuencs durant aquests mesos de confinament. Si ho accepten els hi envio unes quantes fotografies que si hagués seguit amb El NAS de Cardedeu de ben segur hauria publicat, però no, em vaig retirar just abans.

Crec que la idea del MATBC és fer un recull del que pensen haurà estat una època que les generacions posteriors voldran recordar, i està molt bé. El fotut és si serà per tenir documentada una època en que la gent es va haver de confinar i guardar distàncies i precaucions (passat) o el principi d’una nova manera de viure.

De tota manera l’entrada a la primavera del 2020 serà història.

 

 

 

Dijous, 2/07/20

Al final Aznar tenia raó

Quan ara farà més de deu anys que vaig estar, amb dues persones més de Cardedeu, en una reunió d’unes cinc-centes, a Arenys de Munt i es va decidir donar una empenta “definitiva” per a ser independents, vaig sortir-ne eufòric.

Per fi gent molt diversa arribàvem a un acord per treballar junts i desafiar l’Estat. Un desafiament que veia madur, allà hi havia molt cabell blanc, hi havia joves amb casaca i gent de corbata, alcaldes, sindicalistes i d’altres de segona o tercera filera que anàvem a posar tot el possible.

Poc després, a Cardedeu es va fer el 13D, es va preguntar a la població si volia ser independent. Unes setmanes abans l’empresa havia comprat una impressora gran, que estrenem fent punts de llibre i cartells pel 13D. Se’ns va acabar la tinta blava. Vam cedir un local per a fer les votacions. Entusiasme, tots a una.

Les grans manifestacions de l’11 de setembre, la Via Catalana! No ens ho volíem perdre! La dona va anar pràcticament de l’hospital, havia tingut problemes, a la Via, al Perelló, amb una cadira i unes ganes que s’havien contagiat a la major part de catalans. Sí, major part.

Semblava que estava a tocar. L’any 2014 serà el de la Independència!

José Maria Aznar li treia importància: “Antes se van a pelear entre ellos que hacer nada”

9-N, 1-O... El poble bé, però la mosca començava a estar darrera l’orella quan davant dels embats del govern espanyol es comencen a veure fissures partidistes.

Junts pel Si va ser la darrera vegada que es va escenificar una certa unitat. Faltava la CUP i el que representa, però l’entusiasme continuava. La lluita fratricida per voler encapçalar l’independentisme s’ha agreujat, i els càlculs de rèdits electorals ja porten a la divisió dels dos grans aglutinadors. En surt un President legítim, Puigdemon.

I dic legítim perquè per a mi encara ho és. És l’últim que es va poder escollir en llibertat de votar. Espanya, el seu Govern i el que representa, el treu, i fa tornar a votar, vetant a a aquest o aquell altre. Els càlculs electorals d’ERC han evitat aconseguir una gran victòria, C’S és qui treu més vots en una sola candidatura i ja s’evidencia que tot es fa amb costures.

La persecució a l’independentisme es fa de manera inimaginable. El lliri a la mà dels qui crèiem que parlant la gent s’entén es converteix en una carxofa, com un Dalí surrealista.

Quan avui, estiu del 2020 es veu que la lluita per liderar, per a no perdre poder, entre taifes de l’espai que era Convergència, ERC amb els seus maquiavèl·lics càlculs fent-li el llit a Torra, un interí amb bona voluntat... venen ganes de plegar. Aznar tenia raó.

Els independentistes haurem d’esperar una nova conjuntura, perquè els qui només aspiren a tenir càrrecs i llocs per a col·locar als seus siguin superats per una onada que encara es veu llunyana.

 

 

 

 

Dissabte, 27/06/20

Ser 

Un és com és a cada moment. I segons amb qui estàs o l’ambient circumstancial, mostres una faceta o altre.

I no coincideix aquesta faceta que creus mostrar amb la que els demés veuen. I en una mateixa situació, davant diferents persones, cada una d’elles et percebrà segons diferents paràmetres, que poc tenen a veure amb tu, depenen del moment que està passat cada un dels espectadors.

Precisament per això és un error pretendre agradar a tothom, perquè no depèn d’un mateix. I deixar de ser un mateix, pretenent donar una imatge i aconseguir uns resultats que no sempre s’obtenen, és una de les causes més habituals d’insatisfacció.

Qui ha de quedar satisfet amb l’actuació que es té en cada moment ha de ser un mateix. Qui t’accepti, o et toleri, seguirà al teu costat, però els demés no han de condicionar el que facis, pensis i mostris. Tractar d’estar sempre agradant a d’altres porta a fer el que no faríem, a callar el que voldríem expressar i a dir el que no es creu, i, sovint, a la submissió. I ser submís produeix en els altres un rebuig, un menyspreu, que retroalimenta inseguretat.

Precisament la renúncia a fer, dir i fins i tot pensar, aconsegueix l’efecte contrari al que es busca. Només sentir-se satisfet amb un mateix permet fer visibles les facetes millors de cada un.

Reflexió que es fa quan cal acceptar-se com creus ser, que no coincideix amb com voldries ser. També es podria titular l’escrit com: filosofades d’un dissabte vespre.

  

 

 

Dimecres, 24/06/20

Una situació absurda

Estem en un moment en que tot sembla absurd.

Seguin anant, molts, amb la mascareta, rentant-nos les mans a tota hora, posant-se guants per entrar a segons quins establiments, els infants no poden omplir aules, es recomana a la gent gran o de risc que eviti sortir de casa per a no contagiar-se.

Però els bars estan plens, de gent que comparteix tapes, i evidentment les mascaretes impedirien menjar o beure. Les platges estan a petar, les revetlles igual, moltes han estat familiars, de famílies mooolt àmplies. Els adolescents i gent més jove va en crup, cridant, agafant-se... i després torna a casa, on conviuen els pares, algun avi...

Ja han vingut turistes contaminats, a Mallorca l’hi han demanat a uns quants que no surtin de l’habitació de l’hotel en deu dies, ja que un del grup dóna positiu en coronavirus...

Tot això, les ordres i contraordres governamentals, els dubtes de com es propaga realment... fan perdre la confiança, no en les autoritats sanitàries, sinó en la humanitat sencera!

La ineptitud dels polítics, més atents a càlculs electorals i a pressions dels qui veuen perillar els seus guanys, han portat a la ruïna als comerciants que viuen al dia, als treballadors que s’han vist afectats per un ERTO i s’ha endut per davant la vida de molta gent, principalment dels qui estaven a residències. No hi ha hagut diners per dotar a tots els sanitaris, i als llocs de risc, altre cop les residències, del material necessari, però els polítics, els bancs, rescatats, no ho oblidem, han cobrat igual, repartits dividends, ampliat algun Consell d’Administració... senyor Montilla... les empreses que tributen, o no, fora, han venut com sempre, en alguns casos pujant preus...

Fins aquí les queixes, però sempre he pensat que una queixa ha d’anar acompanyada d’una possible solució.

Podem tenir molts dubtes sobre d’on ha sortit això, i qui n’està sortint beneficiat. No em puc treure del cap a Lagarde, la del FMI, dient fa mig any que la gent vivia massa temps i s’haurien d’estalviar pensions.

El poble, som, idiotes. Votem a lladres, ens fan respectar lleis que sols protegeixen a la casta i aquesta fa servir la por, la religió ja no cola, la por a la Justícia, a la força de la policia i l’exercit, la por a la pandèmia per a dictar estat d’alarma, treure competències molestes... i controlar-nos millor.

No s’hauria de comprar res a empreses de l’IBEX, per simplificar, consumir proper, és una manera de defensar-se entre veïns. No consumir més del que pots pagar, no endeutar-se amb els bancs, amb les financeres...Tenim la clau, però no la fem servir. “Ells” viuen de nosaltres, i cada cop que ens veuen una mica enfadats donen engrunes, “ajuts” “salari mínim”... Cap sou públic hauria de ser més de deu vegades el salari mínim, però a les eleccions se segueix votant als partits que han demostrat ser corruptes i que per tal de mantenir els 200 o 300.000 llocs amb sou traeixen els seus programes.

Cal una renovació, i les primeres passes són: no consumir més del que necessites, i comprar al teu veí, No votar als partits “de sempre” que només tenen gent barallant-se per tenir lloc de poder i cadires a repartir. No queixar-se tant i actuar. Qui no fa res, poc dret té a rondinar. Cada un pot fer coses per millorar la situació.

 

 

Dilluns, 22/06/20

Hi torno

Després d’un estrany descans de vora de mig any, torno a escriure.

La crònica sobre la cavalcada de Reis va ser l’últim acte que vaig cobrir perquè sortís en El NAS de Cardedeu, el 200.

D’immediat vaig estar passant a net els apunts per fer El NAS Històric, el 201. Una història de Cardedeu des del febrer del 2002 fins al febrer del 2020, vista  mensualment per El NAS. Així em vaig sentir sense tenir d’escriure el dia a dia posterior a Reis.

Va acabar l’estrès ininterromput d’anar a actes, inauguracions, deixar constància de successos i esdeveniments. En aquest sentit ha estat com un alliberament. Molts anys de sortir de casa en sentir més d’una sirena, de veure un fum, de rebre una trucada, un washapp dient que passa tal cosa, que aquest vespre es presenta tal llibre o ve tal persona a fer una xerrada. Tot això unit a tenir que buscar finançament, visitant clients que es vulguin anunciar, i després anar a cobrar.

Sí. Ara que ja no es publica El NAS soc més conscient de la feinada que implicava i que m’hi anava la salut. I m’he salvat de tenir de cobrir dos grans fets: primer la tempesta Glòria, que va fer estralls, fins i tot a casa, i després l’anormalitat de la situació que ha provocat la pandèmia.

M’era inimaginable, el gener, que poc temps després aniríem tots amb mascareta, que ens dirien que no sortíssim de casa i majoritàriament s’obeiria, que l’Estat trauria totes les competències al Parlament i prendria el control de les nostres vides de manera tant poc amagada. Que ens posarien en el mòbil aplicacions sense demanar permís, que hi hauria una desinformació tal que no podríem distingir entre el que està passant i el que ens diuen que passa, i tot el que té a veure amb el coronavirus tindria tantes opinions com opinants.

Ara, finals de juny, no s’ha acabat, però ho sembla. Els bars i restaurants estan plens, la gent va en grups, anem, sense mantenir distàncies, mascaretes, compartim unes patates braves punxant, cada un amb la seva forquilla, en un mateix plat. I ens auguren que per la tardor hi tornarem a ser! La mortalitat ha estat molt bèstia, més de l’habitual, però en altres ocasions no ens compten diàriament els morts. I s’ha evidenciat que els polítics, en general, han estat més dedicats a marcar espais de poder i treure pit que a resoldre les coses, abandonant als més febles, física i econòmicament.

Han estat molts els dies en que he tingut ganes de donar la meva opinió. Sobre aquestes coses i sobre la vida cardedeuenca, on sembla ser que em costa resignar-me a no expressar el que penso. Ho tornaré a fer des d’aquest lloc ben humil, el meu blog, que té molts pocs seguidors i que fins ara, irregularment, servia per a mostrar algunes fotografies que no fossin de fotoperiodisme, això quedava per El NAS.

Ara m’he recuperat a mi mateix, el fotògraf, el creador de jocs de taula i qui li agrada escriure, que de cap manera puc dir escriptor.