Algunes de les ciutats europees tenen ponts emblemàtics. La major part uneixen llocs que inicialment eren poblacions diferents, i que ara són barris.
Alguns ponts, a Florència per exemple, s’han omplert de vida i fins i tot s’hi ha edificat botigues. En el cas de Praga, el pont Carles s’ha omplert d’escultures i és un museu a l’aire lliure.
Futur i present incerts
23F Aquesta data a molts ni els sona, a la meva generació ens va impactar. Fa 40 anys d’aquells fets, que encara en part segueixen sense pare i mare. El que està clar és que la casta, aquestes famílies que fa 300 anys viuen de la resta, va ensenyar les ungles.
S’estava anant massa lluny, el Caudillo havia mort uns anys abans, i era la clau de volta que els protegia a tots. Havien guanyat una guerra i ara, en nom de la modernitat i d’europeïtzar-se hi havia coses intolerables que amenaçaven prendre’ls-hi privilegis. Es va voler donar un ensurt? A algun descontrolat se li va anar de la ma? Potser el millor era tirar enrere i que la població quedés avisada i a sobre et donés les gràcies. El cas es que la Constitució que havien tutelat tres anys abans va quedar ben allisada. Punt.
La Transició va semblar útil durant un temps. Els privilegiats no veien perillar les seves posicions, el poble es donava per satisfet i no anava a provocar més als amos. Es va entrar en un bipartidisme, que anava canviant les sigles, on repetia la situació dels dos darrers segles: ens alternem i no anem a prendre mal, perquè si molestes gaire... recorda el 36 i l’avís del 81. I si tastes poder i li agafes gust... una porta giratòria a un Consell d’Administració de les elèctriques recentment privatitzades, o a RENFE, a una petroliera... caixa rural...
La unitat d’Espanya els importa un rave, la casta paràsita necessita una població que no tingui temps de preocupar-se del seu propi benestar, que la seva preocupació sigui que els separatistes volen perjudicar a Espanya o que els rojos els hi volen prendre, nacionalitzar, el que tenen. Els seus habitatges, estalvis i tot allò que la classe mitjana ha aconseguit.
Faig un salt, fora de la península ibèrica. Mazarino, ministre francès, astut estratega, aconsellava de mantenir a la classe mitjana sempre amb esperances de pujar de categoria, que treballessin, i amb por de caure a la classe baixa. Això els feia dòcils i poc amics de ficar-se en problemes.
La casta que viu d’Espanya funciona igual, i la seva por actual és que desaparegui aquesta classe mitjana que durant la postguerra va aconseguir un habitatge de propietat, mitjançant hipoteques, un 600, una televisió en color i pagar estudis als seus fills. I ara hi ha pobresa, la mala gestió de la pandèmia hi aboca, hi ha una certa cultura com per a senyalar als culpables, als vividors i poca esperança de tenir un futur millor. És evident el contrast entre les informacions dels medis de la casta i el que corre per les xarxes socials Això genera ràbia.
Es veu com a violents als qui tiren pedres, cremen contenidors i tallen autopistes i vies de tren. I no als qui executen hipoteques abusives, als qui des d’empreses que es controlen des de la llotja del Bernabeu decideixen enfonsar negocis petits, requalificar terrenys, viure del “pelotazo” fer assumir per la ciutadania les pèrdues dels negocis que no els han sortit bé, Castor, Banca, Ibèria...
El cas català és un exemple claríssim de com funcionen les coses: ens necessiten. Els generem molts diners i la via pacífica i dialogada s’està demostrant inútil, i si bé hi ha unes generacions que amb molt d’esforç hem assolit un cert benestar, les més joves no l’han aconseguit i no veuen sortida. Es veuen abocades a una precarietat que en molts casos porta a la desesperació, i els Poders no estan disposats a cedir ni una mica, perquè saben que els seus privilegis perillarien.
Sí, hi ha una certa desesperança en aquest escrit. S’han de canviar moltes coses i cal una catarsi. Aquestes coses es veu com comencen i, després de descontrolar-se, es fa difícil preveure com acaben. Però Deu, Pàtria i Rei són anacrònics.
Hi ha qui té la tasca de que ningú es descontroli
Ja fa temps que vaig arribar a la conclusió que davant el que és inevitable, cal adaptar-se.
Estic tip d’unes obres que tinc davant la meva botiga des de fa 24 mesos i una setmana. Foraden, deixen contenidors de runa, porten formigoneres, fan un forat, el tornen a tapar, fan una rasa per passar un tub... Un desgavell! Avui posen asfalt sobre el que van obrir la setmana passada. Doncs busquem-hi la part estètica i aquí surt aquesta Tetra.
