Tres composicions naturals i una d’artificial

Tres composicions naturals i una d’artificial

Ja fa molt de temps que vaig fer la meva fotografia 100.000, ara no em vull aturar a comptar-les, però fa un parell d’anys ho vaig fer i ja estava per les 118.000. I en segueixo fent.

I des de que són digitals i no hi ha gran preocupació d’on es guarden, per espai, ni el “25 pessetes”, “25 pessetes” a cada click de diapositiva... la quantitat és molt més gran. Quan escric aquestes línies, un diumenge, n’he fet unes cinquanta, avui anant a tres esdeveniments per a tenir-ne per quan faci l’article per la nostra revista El NAS de Cardedeu.

Aquesta disquisició ve per a dir que per a trobar coses a fotografiar no hi ha més que tenir-ne ganes. Ja fa uns quants dilluns que surto una estona amb la meva filla, Marta, a fer fotografies. Agafem cada dia un barri, o parell de carrers i busquem què és fotografiable. Li ensenyo la tècnica, els enquadraments... i ella també m’ensenya coses. Molt orgullós de que li agradi la fotografia, que a ella li ha contagiat el seu germà, que ja és un bon fotògraf, i que va començar amb mi, però ben aviat ha trobat el seu camí.

Ha canviat molt la fotografia amb els anys. Quan jo en tenia 14 revelava en el quarto de bany de casa, amb l’ampliadora dalt del wàter. Després sempre he tingut laboratori i fa uns deu o quinze anys la fotografia digital ha canviat el concepte de revelar i al principi fins i tot la tècnica del disparar: tardava uns segons des de que premies el botó i es disparava. Havies de preveure quan els regidors, en un Ple, aixecarien la mà i tirar llavors, perquè algun cop m’havia passat que tiraves quan alçaven la mà i la foto sortia quan ja l’havien baixat.

Ara les càmeres automatitzen molt, i ja fan les mateixes prestacions que feien les reflex d’abans. Només la canvio per qüestió de pes. Darrerament he baixat en un kilo el pes que duia a l’espatlla.

Ja en hi ha prou. És el meu blog i em permeto posar-hi el que vull, com aquest escrit. Ni idea de si algú ho llegeix. Hi penjo una tetra, que a mi m’agrada i que en una de les voltes amb la Marta, he “copsat”.

Cardedeu, la riera al seu pas per La Penya

Un passeig molt agradable és anar pel marge de ponent de la Riera de Vallforners al seu pas per La Penya, en un camí arreglat els darrers anys que va fins el pont que uneix la porta Oberta amb el camí a Can Montells. I tornar pel marge de Can Canyes passant per la font dels Oms.

 

Un trajecte curt, i dels que fan sentir que vivim en un entorn privilegiat. Així, privilegiat. A pocs minuts de casa pots passejar sense més soroll que el dels ocells i el de l’aigua que corre per la Riera, i que al seu pas davant el parc de la Font dels Oms fa un petit salt d’aigua amb un petit grog artificial. Gorg del que la gent gran diu que anaven a banyar-se fa uns trenta anys.

La part de trajecte que va pel peu de La Penya comença per un petit bosc, que fa uns anys estava ple d’esbarzers i ara està totalment net, amb bancs curiosos, consistents amb grans troncs subjectats amb dos grans blocs de granit. El camí s’estreny una mica, passa per sota uns camps i ben aviat arriba al pont per passar a l’altra riba, tot i que davant del saltat d’aigua hi ha una passera de pedres que facilita creuar i anar directament al parc de la font.

Un cop creuats es va per Can Canyes, barri de cases baixes amb jardí, dels qui donen caràcter a Cardedeu. El parc de la Font queda elevat dalt la riera, té jocs infantils de fusta rústica, en forma de canó, o de locomotora. Hi ha un petit monument, que passa fàcilment desapercebut, a Lluís Maria Xirinachs, fet pel cardedeuenc Jaume Rodri.

El tram final del passeig continua pel parc que va per darrera el restaurant de Can Canyes i va per una vorera ampla fins a la nova plaça Antoñita Fontova, que, a opinió meva, és totalment absurda, fruit de la persecució de l’actual ajuntament, ho van perpetrar el 2017, de qualsevol cosa que s’assembli a un aparcament.

Cardedeu, imatges del barri de Bellavista

La part de Bellavista és la que està més a Llevant de la vila. A la part nord de la carretera, ja que a la sud hi ha La Granada, barri més antic.

No es tracta de fer una descripció ni història del barri. Descric el que m’inspira.

A tocar del “poblat” de Can Morató, que ja està a Llinars i ha tractat algun cop d’annexionar-se a Cardedeu, limita amb camps, amb pous antics com el de la foto, búnquers de quan la guerra, ja que en aquests camps i fins Can Morató hi va haver un camp d’aviació... També el seu terreny va ser escenari del darrer intent espanyol de contenir als francesos de Saint Cyr el 1808. Però a aquest indret ja sols quedava l’artilleria en retirada, escapant fins.. a Sant Cugat.

 

Les seves cases són torres bastant noves, del darrer terç del segle passat, i les més característiques, per a mi, son les que tenen un torreó incorporat.

Darrerament l’Ajuntament ha volgut invertir en el barri, i s’ha transformat un camp ple de rostolls i una antiga pista per fer aeromodelisme en un parc, que està força bé, i visualment s’ha separat de la carretera, que encara que aquí es digui avinguda rei En Jaume... no deixa de ser la carretera que va a Llinars.