Pocs anys he assistit a tantes trobades per menjar calçots, i potser la reiteració me’ls ha fet semblar més bons, ja que no és un plat que sigui dels meus preferits.
Però el plat, el calçot, no és el més important. És reunir-se amb la colla, les diferents colles que proposen fer una calçotada. Repartir-se les tasques, què compra cada un, a casa de qui es pot fer un bon foc, quantes cerveses preveiem, qui s’encarrega de la carn, del vermut, de les postres... I també en cau alguna d’industrial, de les que es va a un restaurant, tot està fet, els calçots es mengen de peu, directament d’una teula, i després ve la carn i el cafè, tot molt més formal, sense l’assortiment de licors que hi ha si es fa a casa de tal o qual.
Aquí hi ha les fotografies sense gent, sense els pitets,
guants i tota la parafernàlia que rodeja una calçotada.
