Clavegueres de nou

Ja fa uns dies vaig fer una tetra de clavegueres de Barcelona. Amplio.
No són les primeres que veig. Els romans ja en feien, i a Pompeia em van cridar força l'atenció. Allà no es feien profundes, un parell de pams per sota els carrers, però al menys no anaven pel mig, com he vist a poblacions del sud d'Espanya, no fa tant. Llocs petits que no destinen, per diversos motius, recursos a una cosa que ens sembla tant elemental, però que si son quatre gats al poble, i barregen amb els excrements del bestiar que hi passa... no ve d'aquí.
Les de Barcelona tenen l'avantatge de tenir una mica de pendent en direcció al mar, prop del que s'han fet les depuradores, però han de superar obstacles, com les línies del metro i del tren, i s'ha de fer petites cascades i continuar a un nivell més baix i profund. Unes obres d'enginyeria que no es veuen però que són una passada.
Hi poso quatre fotos més, d'un tram molt secundari, però que quan plou s'omple fins el sostre.
I una altra cosa. Els que tiren coses sòlides pels lavabos no són conscients dels embussos que poden provocar. Tovalloletes que no són biodegradables en l'aigua, com s'anuncien, o bastonets, commpreses i coses per l'estil, arriben a tapar ramals petits, que algú haurà de desembussar si no es vol que amb una petita pluja, i no diguem gran, sobresurti tot a la superfície.

Natura molt manipulada

El pas de la ma de l'home varia totalment l'estat natural de les coses. Ja no entrarem si per bé o per mal. Només em quedo amb la variació estètica, i aquí hi ha unes mostres.
La falguera  és d'una branca arrencada, així poc a poc no arriben el nutrients a la punta de les fulles.
Del que està tallat no cal ni parlar-ne i la rel no està descavalcada per l'acció de l'aigua, és que han fet un camí i calia ampliar el marge.

clavegueres de Barcelona

Totes les poblacions s'ho han de muntar per a tenir clavegueres, sinó volen tenir la porqueria pels carrers. I Barcelona és una de les que millor ho ha fet.
Grans dipòsits per regular moments de molta aigua, galeries paral·leles, l'eixample ajuda, que recullin el que ve dels carrers que van d'est a oest i confluències que porten agrans rius que acaben a les dues depuradores.
Molt interessant la visita a algun dels trams, amb explicacions dels qui hi treballen tenint cura del manteniment.

Reis 2019

Fa molts anys que de la Cavalcada de Reis, el que espero amb més interès és el discurs que fan els Mags des del balcó de l'Ajuntament.
En hi ha de sosaines, de didàctics, de críptics, d'originals, de crítics...
Aquest any al rei Melcior l'he trobat tòpic: portar-se be, nens i nenes bons... a Gaspar je una mica més canyero, tocs didàctics i pinzellada de retret a que no tothom pugui celebrar els reis amb els seus fills, i Baltasar m'ha sorprès en no fer un troset del discurs en mandinga, que sempre agrada. Didàctic, obeir als pares, i un final sorprenent, Visca Cardedeu i Visca Catalunya libre.
De fons, un gran cartell reclamant la llibertat dels presos polítics.

Curiositats

Conjunt de coses que m'han cridat l'atenció

Molt de foc per a tant poc tomàquet

Res d'especial, estava a una paret

Cop de pilota?

Bar endreçat?

Reis a casa

Per primera vegada, en llevar-se i anar a veure que han deixat els Reis... només hi érem la Núria, jo i la Una, la gossa.
Sensació estranya. Cap dels fills, per diferents circumstàncies, ha vingut a recollir els seus regals. Només la Una, que ha tardat deu minuts en trencar-lo. Però hem estat contents. El millor regal és estar junts i gaudir del que tenim.
Tetra intimista, és el que hi ha.

Àrid i vert

Aquests contrast, de verd renaixent i torrat i flor ja caiguda, alternant-se, és gairebé el reflex de com em sento.
Tant estic content, amb brots esperançadors que albiren un futur no llunyà molt profitós, com ben ensorrat, amb les flors caigudes sense que hagin donat fruit.
I sense que ho pugui controlar gaire, una pluja externa de coses i ambient positiu em fan renàixer les il·lusions i creure que tot pot anar millor. I de sobte, un cop trenca algunes de les flors, les deixa a terra i sembla que si nungú fa res es marciran.
Però una nova arribada de coses positives, un somriure, un reconeixement... torna a portar a la part verda, fins que algú s'encarregui de tornar-me a la faceta de desànim.
I és que la vida sembla ser així, cíclica, com les estacions de l'any, que a vegades són més llargues i d'altres no, i és difícil de controlar, tot i que preveient... cal gaudir molt de l'època bona i posar-se dins la closca quan hi ha trons i llamps i no cau aigua.
És el que m'ha inspirat aquesta sèrie de fotografies.