Manifestació per l’alliberament dels presos polítics

No haurien de ser necessàries manifestacions com aquesta. No hi hauria d’haver presos polítics. Però en hi ha

Les coses són com són i no com es pensa que haurien de ser. Si per “nosaltres” resulta increïble que ens peguin, multin, empresonin per demanar llibertat , per a “ells” els sembla increïble que la colònia es rebel·li, vulgui deixar de contribuir amb els seus impostos i se salti les seves lleis, lleis imposades per una oligarquia que de cap manera vol predre els seus drets i que vol mantenir per la por i la violència.

Aquí es peca bastant d’innocència, però poques armes útils hi ha, que no siguin les que s’estan fent servir, i la no violència és una d’elles.

La manifestació a Barcelona, del 15 d’abril del 2018 en va ser un exemple, i les fotografies que he triat són ben representatives del que es va respirar: una rebuda amb música, per part de gaiters de La Coronela, o Miquelets, que no sé ben bé els qui estaven dalt la muralla. Ambient festiu, amb necessitat de protagonisme, de voler sortir a la foto: jo també hi era. Molta gent vestida de groc, famílies senceres, mostra de no violència, i missatges a les façanes recordant que hem de seguir endavant.

Torxes independentistes

Cada 10 de setembre, des de fa uns anys, a Cardedeu es fa un ritual per la nit: es reuneix gent al conjunt de places del Centre, s’encenen torxes, es llegeix algun manifest que justifica el perquè és necessària la independència del nostre país i es va en comitiva fins el monument a l’Onze de setembre, en que es depositen les torxes. I allà es van llegint poemes patriòtics, d’autors coneguts o de collita pròpia. Hi ha poetes locals que porten setmanes preparant la seva creació per al moment.

Jo sempre hi trobo moments estètics de gran bellesa.

Estètica d’una mani

A part del que es reivindiqui en una manifestació, sovint es donen imatges belles i els participants poden transmetre molt missatge amb la seva actitud i posat. En aquest cas en el moment que es van posar davant l’església em va semblar de molt encant.

Detalls de la V de setembre del 14

Detalls de la V de setembre del 14

 La V de l’11 de setembre del 2014 va estar plena de detalls. Era una gran massa formada per moltes individualitats, cada gra de sorra comptava per a fer la gran muntanya. La gent es va guarnir amb il·lusió, les famílies van compartir el dia festiu, hi va haver confiança en que si tants volíem una cosa, argumentada i aparentment lògica i justa. Qui ens ho havia de negar?

Mesos més tard, quan escric això, els interessos partidistes, individus que temen perdre una cadira i un sou, estan avant posant el seu interès al de tota una nació. Bastant de desencís, però primer alliberem-nos d’Espanya i després ja mirarem de fer un Estat més just.

La B baixa del setembre del 2014

Mig any més tard de la que havia de ser la darrera gran manifestació abans de la independència, la perspectiva fa veure moltes coses.

El poble, entre els que m’incloc, s’havia il·lusionat, amb un projecte coherent, justificat, i que sols tenia l’oposició de l’Estat espanyol. Per orgull i per economia, a parts iguales. Tant grosses que sumen més de un.

Dins Catalunya semblava que sols els desinformats o els visceralment anticatalans s’hi oposarien, però era sols qüestió d’informar.

Però l’enemic ha sortit dins, com donant la raó a Aznar quan deia que ens deixessin que nosaltres sols ens barallaríem i res aniria endavant.

Interessos econòmics i poc clars, afanys de protagonisme, picabaralles dins els partits quan sembla que la cosa avança i hi haurà càrrecs a repartir... han fet que en tacticisme de partit faci que anant en una mateixa direcció s’agafin camins paral·lels i a una velocitat diferent. I que partits sense ideologia de País, veient que s’enfonsen divaguen i es distreguin de l’objectiu principal. Aconseguir la independència per a gestionar els propis recursos i amb ells construir un país millor.

Fer un Estat nou dóna l’oportunitat de treure lleis obsoletes, de saltar-se vicis i prerrogatives antigues i dins l’empenta renovadora marcar de prop als qui s’enriqueixen a costa dels demés. Ja hi haurà temps d’organitzar-se! Però primer hem de poder decidir per nosaltres mateixos.

El temps va en contra, cada cop el dèficit ens nimba més recursos. S’estan creant lleis per a entorpir els nostres anhels i “legalment” impossibiliten qualsevol canvi, per una senzilla qüestió aritmètica, son molts els que decideixen que seguim pagant.

Total, volia fer quatre ratlles per a posar aquestes fotografies. Costa saber a quin guia seguir quan veus com divaguen.

Clamor català

L'únic que puc admetre és que no tots els catalans volen la independència. Però no es pot negar que és un clam majoritari i els comptes de la senyora Camacho de que tots els qui estan a casa és que són favorables a la seva tesis queden en evidència quan tracten de reunir gent per a fer el mateix que els independentistes i en reuneixen a una proporció d'1 per cada 275 que volem un país que prengui les seves decisions i s'administri. La resta, els que no van a una concentració o l'altra. NO SE SAP QUE VOLEN I NI TANT SOLS SI VOLEN ALGUNA COSA.