Mig any més tard de la que havia de ser la darrera gran
manifestació abans de la independència, la perspectiva fa veure moltes coses.
El poble, entre els que m’incloc, s’havia il·lusionat, amb
un projecte coherent, justificat, i que sols tenia l’oposició de l’Estat
espanyol. Per orgull i per economia, a parts iguales. Tant grosses que sumen
més de un.
Dins Catalunya semblava que sols els desinformats o els
visceralment anticatalans s’hi oposarien, però era sols qüestió d’informar.
Però l’enemic ha sortit dins, com donant la raó a Aznar quan
deia que ens deixessin que nosaltres sols ens barallaríem i res aniria
endavant.
Interessos econòmics i poc clars, afanys de protagonisme,
picabaralles dins els partits quan sembla que la cosa avança i hi haurà càrrecs
a repartir... han fet que en tacticisme de partit faci que anant en una mateixa
direcció s’agafin camins paral·lels i a una velocitat diferent. I que partits
sense ideologia de País, veient que s’enfonsen divaguen i es distreguin de
l’objectiu principal. Aconseguir la independència per a gestionar els propis
recursos i amb ells construir un país millor.
Fer un Estat nou dóna l’oportunitat de treure lleis
obsoletes, de saltar-se vicis i prerrogatives antigues i dins l’empenta
renovadora marcar de prop als qui s’enriqueixen a costa dels demés. Ja hi haurà
temps d’organitzar-se! Però primer hem de poder decidir per nosaltres mateixos.
El temps va en contra, cada cop el dèficit ens nimba més
recursos. S’estan creant lleis per a entorpir els nostres anhels i “legalment”
impossibiliten qualsevol canvi, per una senzilla qüestió aritmètica, son molts
els que decideixen que seguim pagant.
Total, volia fer quatre ratlles per a posar aquestes
fotografies. Costa saber a quin guia seguir quan veus com divaguen.
