Una tarda a Vic

Tarda d'hivern a Vic, poc abans que acabi l'any.

Llums de festa, reivindicació de que hi hagi justícia, sense persecució política, i que podem decidir si volem ser independents votant, sense cops ni imposicions. Nosaltres decidim.

Forns i pastisseries amb molta gent, moltes esglésies i un temple romà i l'arbre dels desitjos ben ple. S'acosta el principi d'any i és un moment psicològic per a fer propòsits.

Engroguint els carrers

Posar llaços grocs no és només cosa dels independentistes, també dels qui demanen justícia i que els presos injustament tancats, sense judici ni tant sols, quedin en llibertat.

Però el temps que es porta recordant això, i la furibunda reacció d’unionistes que no han comprés que inicialment ho demanava senzillament molta gent que volia justícia, prescindint d’independència, ha convertit a gairebé tots els qui posen llaços groc o porten samarreta groga o bufanda d’aquest color en independentistes,. En persones que no volen estar dins un Estat on no hi ha Dret, i la Justícia es converteix en venjança de les elits que governen i que controlen tot l’aparell de l’Estat.

Sembla que no hi ha manera de raonar, d’argumentar. Es pot pensar diferent, però sempre es pot donar motius per exposar com es creu han de ser les coses, i el qui no ho vol igual pot exposar la seva argumentació. Però és totalment vàlida la frase “Qui taca i ataca, és que no té arguments”

A Cardedeu cada dilluns es troben centenars de persones per a recordar que hi ha presos i exiliats polítics. I sovint, altres dies, es fan accions per a recordar aquesta realitat, que no ha de caure a l’oblit. I el primer dissabte de desembre es va sortir a posar llaços, reposant els que han estat arrancats. I centenars de persones s’hi van posar, i algun van ser insultats, sense més argumentació. “Desgraciados, estais ensuciando la calle” “Meteros los lacitos en el culo”.

En fi, llibertat presos polítics, i que tothom, pensi el que pensi, pugui estar a casa seva, amb els seus.

Un dinar el dia de l'inici de la vaga de fam de presos polítics

Precisament durant un dinar per parlar de la situació política en la relació Catalunya Espanya, de la necessitat d'estar units i de tenir estratègies unitàries per a una partida en que nosaltres volem ser tant demòcrates i legals que ens van fent trampes a cada jugada i seguim entestats en seguir actuant net i pacíficament per a que la humanitat sencera digui, i reconegui, que tenim raó.
I per protestar del joc brut que fa Espanya, incomplint terminis que posa la seva pròpia llei, que diu aplicar, acceptant recursos que després no resol i evitant així que, segons la llei, es pugui recórrer a Europa, per això en Jordi Sànchez i en Jordi Turull han començat una vaga de fam per a cridar l'atenció de les persones justes que deuen quedar a la humanitat.
Avui venien l'Eduard Pujol i la Míriam Nogueras a explicar a gent de Cardedeu en quin punt ens trobem.
S'ha parlat força, i s'han tret conclusions, però tot va a velocitat de rostit, i no de fregit.

Llibertat, justicia i República catalana

Avui 9 de setembre, hi ha més ponts ocupats, recordant que una majoria, si, majoria, demana justícia i llibertat pels ostatges, i potser no tants, la república catalana, però sí som més que els que volen ser súbdits d'una monarquia i colònia d'oligarques castellans.
Més ponts que arrencallaços, que són molt pocs i necessiten altaveus per semblar que són més...
Va, que falta poc. I ho sabem tots!

Manifestació per l’alliberament dels presos polítics

No haurien de ser necessàries manifestacions com aquesta. No hi hauria d’haver presos polítics. Però en hi ha

Les coses són com són i no com es pensa que haurien de ser. Si per “nosaltres” resulta increïble que ens peguin, multin, empresonin per demanar llibertat , per a “ells” els sembla increïble que la colònia es rebel·li, vulgui deixar de contribuir amb els seus impostos i se salti les seves lleis, lleis imposades per una oligarquia que de cap manera vol predre els seus drets i que vol mantenir per la por i la violència.

Aquí es peca bastant d’innocència, però poques armes útils hi ha, que no siguin les que s’estan fent servir, i la no violència és una d’elles.

La manifestació a Barcelona, del 15 d’abril del 2018 en va ser un exemple, i les fotografies que he triat són ben representatives del que es va respirar: una rebuda amb música, per part de gaiters de La Coronela, o Miquelets, que no sé ben bé els qui estaven dalt la muralla. Ambient festiu, amb necessitat de protagonisme, de voler sortir a la foto: jo també hi era. Molta gent vestida de groc, famílies senceres, mostra de no violència, i missatges a les façanes recordant que hem de seguir endavant.

De groc

Fins i tot la natura es vesteix de groc!

Fins i tot la natura es vesteix de groc!

Poc a dir. Fins i tot els presentadors de televisió alemanys s’han vestit de groc. I és que no hi ha més cec que el qui no vol veure.

El que s’està fent amb els líders independentistes és d’una crueltat fastigosa. L’esclavitud també era legal, i les dones no tenien ni vot ni ànima, ni els negres eren persones... i demanar un canvi en les legislacions de manera pacífica ho estan venent, el qui no volen varias res, com il·legal, rebel, violent, fruit de l’odi...

Ojalà la propera primavera ho torni tot groc, sense que faci recordar els qui estan patint a la presó, injustament, i il·legalment també, ni a les seves famílies.