Núvols des del Turó de l’Home

Clarianes alternades amb núvols que hores més tard van descarregar una bona turmenta.

Cabanes de carboner

Molt sovint, pels boscos es troben aquesta mena de cabanes. En general abandonades, o si estan en un parc natural es destaquen com a una cosa que era i ja no és.

La vida del carboner deuria de ser molt dura. Tallar, apilar, cobrir per la cuita, encendre, i esperar setmanes a que sortís ben fet el carbó. Desapilar, carregar en animals i dur a vendre.

Tot això en un lloc incòmode i en principi solitari. No era feina per a gent rica i per aixoplugar-se feien aquestes precàries construccions amb pedres si n’hi havia, troncs i fang i branques per teulada.

S’han hagut de protegir del vandalisme, només una mica, posant estaques a l’entrada, perquè hi ha descerebrats que no valoren la feina de qui va fer allò.  

Camí del Sot de l’Infern, Montseny

Dins el parc del Montseny hi ha multitud d’itineraris ben senyalitzats per conèixer indrets del massís. Un d’ells és el Camí del Sot de l’Infern, entre alzinars, castanyers i algun que altre pi.

El Sot en particular no és el més interessant, és el camí el que he valorat. 

Des del Turó de l’Home

El massís del Montseny és una de les alçades importants de Catalunya. Tret del Pirineu pocs lloc permeten una visió tant àmplia de territori. Més alt que el Montnegre permet veure el Vallès i el mar, no sols una taca blava al fons, es poden apreciar les diferents poblacions. Punts de referència com la torre de Collserola, per una banda, Montserrat per una altre, el Cadí més enllà, el Collsacabra, la Costa Brava... donen una panoràmica espectacular.

El dia que hi vàrem pujar feia fred, vent i el cel amb alternança de núvols amb clarianes que feien canviar el paisatge constantment.

Núvols

Espectacle gratuït.

Vent, fred, sol totalment amagat... i ganes de mirar.

Senyals

Diferents suports on deixar la mateixa senyal, la que marca una gran ruta, en aquest cas pel Pirineu.

Concentració de dol, a Cardedeu, per la mort de Muriel Casals

Diumenge, 14 de febrer, unes 175 persones es van concentrar a la plaça de Sant 

Joan en senyal de dol per la mort, la matinada d’aquell dia, de Muriel Casals.

Amb l’estelada a mitja asta, i una flama dins l’estelada de ferro, a les 19,30 unes 175 persones es van reunir a la plaça Sant Joan per recordar la figura que víctima de l’atropellament per part d’una bicicleta havia mort aquell vespre.

La crida a l’acte va ser espontània, durant tot el dia Facebook, Twitter i correus van anar multiplicant-se davant una notícia que molts van rebre incrèduls, tot i que l’estat de la fins fa poc presidenta d’Omnium Cultural i ara Diputada per Junts pel Si anava empitjorant.

La seva cara es va projectar a una de les cantonades de l’Ajuntament i es va començar llegint un text de Vicent Partal que havia publicat aquell mateix matí glossant la figura de Casals. Es destacava la feinada de dècades, els seus inicis en el PSUC i el seu coneixement de l’economia. Es va recordar la seva afabilitat i generositat i que era el “mirall del país que volem crear entre tots”.

A continuació alguns dels presents van anar dient paraules i es va cantar a “capel·la”, davant la fallada de l’equip de so, la cançó de Lluís Llach “I amb el somriure, la revolta”, acabant amb l’himne: Els segadors” i un fort aplaudiment.