Feia temps que tenia ganes de fer-ho.
Habitualment fotografio als altres, i si bé he demanat algun cop a qui em fa de
model s’estigui sense moure’s de lloc i vagi canviant cares, ara de riure,
d’enfadament, de... mai li he dit ho faci més de 100 vegades.
Mirant-me en un mirall em van venir ganes de
fer ganyotes i vaig pensar que jo sí tindria paciència.
Dit i fet, trípode, il·luminació adequada,
fons que no fos uniforme, distès... i demanar que algú premi el botó ja que no
tenia un cable tant llarg i les càmeres modernes, ara faig servir una Canon
EOS40D, no tenen foradet amb rosca per fer-ho.
Un cop vist el resultat, i fent la broma de
passar-les de pressa, la sèrie em va agradar. Més de 100 fotografies totes
diferents! I no sols em va agradar a mi, resulta que a la revista que co
dirigeixo, El NAS de Cardedeu, també li va agradar a la co directora, que
aprofitant que el primer número feia 14 anys que va sortir va voler ocupar tota
una pàgina amb això, i en cara com vaig aconseguir que en una d’elles hi sortís
ella.
Realment tinc poc sentit del ridícul, i
l’opinió dels demés procuro que no em condicioni gaire, la meva consciència és
la que mana.
