Mirar la pista per una d'aquelles finestres rodones va ser una sensació inesborrable per un nen d'uns deu anys.
De gran he anat molts vegades en avió, de petits, amb dues persones, d'altres amb sis i un cop sense seients, asseguts en cordes... També amb la comoditat d'Emirates...
Però no m'agrada anar en avió. No pel vol en sí, per les cues als aeroports, controls, follons amb les maletes, que si pots portar això o no... I cada cop hi vaig menys, només si és imprescindible, per a anar molt lluny o creuar el mar, perquè el vaixell encara és més lent i em marejo amb facilitat.
Un passeig amb amics pel delta del Llobregat em va tornar a posar els avions ben prop de la càmera, i de manera inevitable... n'he fotografiat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada