Els murs sempre m’han fascinat. No tots d’igual manera.
Un mur de presó, el que envoltava La Model, era inquietant,
dolent, negatiu. Un mur que encercla una casa, amb alguna finestra a la part
alta, em sembla un mur protector, el que m’agrada tenir envers d’un mon del que
no saps per on sortirà.
Un mur irregular, fet amb pedres, fang, o fusta... m’atrau
molt, fotogènicament o per veure les seves imperfeccions. Un mur fet amb grans
pedres, com Tianahuaco o runes hitites com Harttusas o Iasilikaia, em deixen
anys pensatiu. De com ho han fet, de la perfecció del seu encaix.
En els meus ordinadors, en plural, sempre he tingut de fons
de pantalla un mur on es combinen petites pedres, amb fang i unes fileres
baixes de maons. Em fascinen les seves imperfeccions, que en ser de color
gairebé monocrom no em distreuen a l’hora de buscar les icones.
Aquí, senzillament estava “fent temps” o sia: esperant a que
algú acabés de fer alguna cosa, aquests minuts que cada dia s’escapoleixen i jo
acostumo a aprofitar. La càmera, el que veig i sempre hi ha un punt d’estètica.
A Sant Quintí de Mediona. Com podria ser qualsevol altre
lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada