Arrels

 

Fons

 

 

 

Senzillament uniformitats que ens regala la vida.

I una, amb floretes incorporades. 

Animals de Costa Rica

 

 

 

No tots els animals que es pot trobar un en un bosc de Costa Rica són grans o perillosos, que també en hi ha, però un passeig tranquil, vora de zona poblada i estant atent al que hi ha per terra o pels arbres pot ser interessant 

 

 

Caprici en la caiguda

 

L''encens s'ha consumit capritxosament 

Qui ha aixecat la llebre de la fotogènia del tema ha estat la Núria 

 

Escorça

 

 

 

 

En un bosc en una zona pantanosa, hi creixen albers blancs . uns arbres majestuosos, que any rere any s’eixamplen pel tronc, com la majoria d’arbres . L’escorça inicial, uniforme en les parts més altes dels troncs, es trenca, no pot aguantar la tibantor interna de l’arbre que creix.

I les figures que es creen m’han semblat fantàstiques.

Aquests exemplars estan als Ullals d’en Baltasar, un indret del Delta de l’Ebre on l’aigua del freàtic que ve de les muntanyes dels Ports, i de la Serra del Montsià no pot fluir. Topa amb un mur d’argila i s’embassa, creant diversos espais amb aigua, els Ullals.

 

Retir i veure sortir el sol cada dia

 

Una temporada de variar gairebé totes les coses i valorar el que es té, val la pena.

Cada un és ell, i s'ha de sentir bé amb si mateix. I per això sentir-se segur, prescindint del que puguin dir els demés , només els més propers.

Sentir-se l'amo del teu temps significa saber deixar compromisos que ens hem anat posant al llarg de la vida, i que poden convertir el dia a dia en una sèrie de fets obligatoris, on no es pot triar si segueixes o descanses.

pot que els demés no ho entenguin, i sembli molt egoista. Però no es pot transmetre felicitat si un no és feliç, i la felicitat passa per tenir un dia a dia com volem.

Cada dia, el sol surt, aquí on estic, poc abans de les vuit, l'hora de passejar amb la Tos, una gossa amb la que ens entenem amb la mirada, que també fa malifetes, però és noble i un plaer anar amb ella, tornar a casa, esmorzar amb la parella i tenir tot un dia pel davant per a fer el que sembli convenient,

Comparteixo aquestes fotografies i espero omplir-me de  moments feliços que em permetin contagiar als qui m'envolten.

 

 

La síndrome de la gallina ponedora

 

 La clau, sovint, està en la senzillesa

 

En pocs dies he llegit diversos articles sobre la necessitat d’omplir el temps, com una obligació, i que qui no està fent coses està perdent la seva vida.

I al Museu de Cardedeu, al MATBC, es fa una exposició sobre “La síndrome de la gallina ponedora. Una exposició sobre l’ús del temps i la possibilitat de futur”

Precisament el tema que fa uns dies em volta pel cap.

Sempre ha estat una de les meves característiques, organitzar les hores de manera que pugui fer el màxim de coses que vull fer, i sentir com una gran contrarietat el no poder complir el pla establert. 

Amb els anys, he après a deixar entre les diverses activitats temps per a imprevistos, perquè no fer-ho frustra, i ajustar-se al màxim al programat. I a veure que el que vull fer requereix més minuts dels que hi ha. I classificar les coses com a imprescindibles, importants i secundàries, i acceptar que aquest ha de ser l’ordre.

La comprovació que les que més m’agrada fer estan en aquest darrer terç, fa replantejar moltes coses. És realment imprescindible tot el que he de categoritzar així? No estic fent massa coses per excés de responsabilitat? Per perfeccionisme? No hi ha coses que són importants, com la pròpia felicitat i la dels propers, que han quedat relegades per activitats que es fan sols per relacions que no aporten gaire? Per anar a llocs on no voldria anar? Costums tribals que sols es fan perquè toca i generen mal humor ja en la seva preparació?

Les festes de Nadal, Cap d’Any, Reis, generen moltes “obligacions” a les que no sabem dir no, i actuar “pel que diran” És un moment àlgid d’aquesta problemàtica.

“La síndrome de la gallina ponedora” està relacionada amb això. A les tasques habituals, de feina, de cites socials, s’afegeixen dinars i sopars, regals a fer... i l’agenda explota. Ve llavors el canvi d’any, i els propòsits de millorar l’anualitat anterior, en tots aspectes. I en fer el resum i tornar a omplir les hores de la setmana, del dia, porta a veure que moltes coses no s’han assolit. I la gallina, nosaltres, hem deixat de pondre molts ous, que ha provocat molts forats en el cartó que s’havia d’omplir, i la barreja de bons propòsits i certesa que no arribem a tot, obliga a: esforçar-se més, o renunciar a alguns objectius.

Només si un té les regnes de la seva vida pot fer una aproximació al que vol, en cas contrari són els altres qui van omplint d’obligacions.