La clau, sovint, està en la senzillesa
En pocs dies he llegit diversos articles
sobre la necessitat d’omplir el temps, com una obligació, i que qui no està
fent coses està perdent la seva vida.
I al Museu de Cardedeu, al MATBC, es fa
una exposició sobre “La síndrome de la gallina ponedora. Una exposició sobre
l’ús del temps i la possibilitat de futur”
Precisament el tema que fa uns dies em
volta pel cap.
Sempre ha estat una de les meves
característiques, organitzar les hores de manera que pugui fer el màxim de
coses que vull fer, i sentir com una gran contrarietat el no poder complir el
pla establert.
Amb els anys, he après a deixar entre les
diverses activitats temps per a imprevistos, perquè no fer-ho frustra, i
ajustar-se al màxim al programat. I a veure que el que vull fer requereix més
minuts dels que hi ha. I classificar les coses com a imprescindibles,
importants i secundàries, i acceptar que aquest ha de ser l’ordre.
La comprovació que les que més m’agrada
fer estan en aquest darrer terç, fa replantejar moltes coses. És realment
imprescindible tot el que he de categoritzar així? No estic fent massa coses
per excés de responsabilitat? Per perfeccionisme? No hi ha coses que són
importants, com la pròpia felicitat i la dels propers, que han quedat relegades
per activitats que es fan sols per relacions que no aporten gaire? Per anar a
llocs on no voldria anar? Costums tribals que sols es fan perquè toca i generen
mal humor ja en la seva preparació?
Les festes de Nadal, Cap d’Any, Reis,
generen moltes “obligacions” a les que no sabem dir no, i actuar “pel que
diran” És un moment àlgid d’aquesta problemàtica.
“La síndrome de la gallina ponedora” està
relacionada amb això. A les tasques habituals, de feina, de cites socials,
s’afegeixen dinars i sopars, regals a fer... i l’agenda explota. Ve llavors el
canvi d’any, i els propòsits de millorar l’anualitat anterior, en tots
aspectes. I en fer el resum i tornar a omplir les hores de la setmana, del dia,
porta a veure que moltes coses no s’han assolit. I la gallina, nosaltres, hem
deixat de pondre molts ous, que ha provocat molts forats en el cartó que
s’havia d’omplir, i la barreja de bons propòsits i certesa que no arribem a
tot, obliga a: esforçar-se més, o renunciar a alguns objectius.
Només si un té les regnes de la seva vida
pot fer una aproximació al que vol, en cas contrari són els altres qui van
omplint d’obligacions.
