El primer d’octubre no ha passat desapercebut enlloc de la
península ibèrica.
Aquí ha estat amb una exhibició de pacifisme, d’emprenyamenta
continguda, de voluntat per “ho tornarem a fer”. I allà i els qui estan aquí,
però se senten d’allà ho han viscut amb una certa decepció.
Només ha calgut veure les portades de la seva premsa. No han
pogut posar la paraula tant buscada. Violència, i en la seva mentalitat han
confós pacifisme i poc enrenou amb: es desinfla el secessionisme.
Dit això. A les ciutats grans hi ha hagut concentracions, i
a poblacions petites, com la meva, centenars de persones han fet marxes, de
torxes a Cardedeu, llegit manifests, deixar ben clar que es vol emprar mètodes no
violents i reclamar la llibertat de tots els presos polítics, que a més, ho
estan de manera preventiva. Més de dos anys alguns.
Però en acabar, tots a casa, i l’endemà a fer les tasques
habituals.
Tot queda amb un gust de... se’n riuen de nosaltres, i això
tant pacífic que hem fet, medis com La Razón, ABC, Antena 3, la Sexta, ho venen
com violència, rebel·lió... i menteixen. I els espanyols crèduls, que només
estan intoxicats amb el que els hi diuen, però no veuen si no és amb imatges
distorsionades, que no passen unes setmanes aquí i veuen que ningú es fica amb
ells, que pels carrers s’hi pot anar... ens odien, perquè els “ataquem” “No som
solidaris” i no compartim el seu orgull.
Penjo una Tetra, amb un text ben poc habitual en el meu
blog.
