Són ja tants mesos, anys, esperant una independència que a vegades sembla a tocar i d'altres es veu llunyana, però que sempre es veu...
I tants actes, manifestacions, concentracions, reunions...
Que a vegades sembla estar buidant l'aigua del mar abocant-la a la sorra, però sempre amb la certesa de que som molts, que uns es desanimen però d'altres agafen el seu lloc, perquè ens donen tants motius per a voler poder decidir i resoldre els problemes parlant, sense violència, ni crits, ni insults.
I sembla impossible que el que sembla tant evident de que viuríem molt millor si ens maneguessim sols, amb unes lleis noves de trinca, modernes, amb el concepte de justícia com a cosa correcte i no com a imposició legal que defensa un vell sistema... sembla impossible que es pugui veure molt diferent i que els arguments siguin d'atac en lloc de ser constructius, que poden ser una altra cosa, però no la negació del que es proposa sense alternativa defensada.
Bé, unes quantes fotografies amb expressions ben diferents de l'anhel de llibertat d'un Estat que no proposa sinó que imposa.
