Fons vegetals

 

Durant anys, per fer anuncis o composicions on cal un fons neutre que no sigui llis, he anat fent un banc de fons vegetals. En aquest cas de fruites exposades al mercat de Tordera.

L’ inspiració sorgeix a qualsevol lloc on vulguis mirar, en lloc de limitar-te a veure.

 

Cap alt

 

Fa uns dies llegia un article on es comparava el pes que ha de suportar el coll segons la posició en que portem el cap.

Si anem drets, mirant al front, són uns 8 quilos. Si portem el cap inclinat mirant el terra a uns deu o dotze metres, resulta que les cervicals aguanten un 15 quilos, i si la nostra mirada va just davant els nostres peus, com ara mateix escrivint a l’ordinador i veient el teclat gairebé des de sobre... superen els 30.

Conclusió: anar amb el cap dret, l’esquena el més tesa possible.

I així, passejant per Praga, vas apreciant les coses que hi a en alçada.

 

 

 

 

Rens

 

 

 

Per Finlàndia i Noruega és molt comú anar trobant rens per la carretera, o en els jardins de les cases. Generalment van agrupats i estan pel bosc, però no fugen dels humans, ni dels vehicles.

Aquest es va ser al golf de Varanger, el que separa Noruega de Rússia.

Un grup de rens creua la carretera, tot sortint d’un bosc, i es va a banyar al mar. Ho fa travessant el “jardí” d’una casa, espai sense tancar que rodeja els edificis.

Un parell de minuts i clarament el cap de la manada decideix tornar al bosc, va fins la vorera de la carretera i espera que tot el grup es reuneixi abans . Alguns dels rens més joves es fan el ronso i segueixen a l’aigua. Els va a buscar, amb un parell de brams els fa sortir de l’aigua i anar amb el grup, que comença a creuar la carretera, on els vehicles, ja acostumats, paren.

Quan la major part s’ha internat en el bosc, el que sembla manar s’atura al mig de la carretera, com assegurant-se de que els vehicles pares, i va apressant al grup, fins que passa el darrer i finalment ell.

La febre de l'or

 

Quan es parla de la febre de l'or es pensa en l'oest nord americà, però a Finlàndia, i altres indrets, també garbellar el riu i esperar treure pedretes grogues va portar molta gent vora els llocs on n'hi havia possibilitats.

El curiós és que a la mateixa època les edificacions fossin tant similars.

Tankavaara és el nom d'aquesta Ciutat de l'or

Dones trabucaires

 

 

 

El passat 10 de març (2024) es va fer a Torrelles de Llobregat una trobada de dones trabucaires.

 

No totes les colles de trabucaires tenen representació femenina. La de Cardedeu, per exemple, no en té. N’havia tingut, però en un grup extremadament masclista no s’hi sentien còmodes i poc a poc van anar marxant. Només en algunes ocasions venen parelles dels mateixos trabucaires.

 

 

Precisament per aquesta manca de dones ha fet de la trobada a Torrelles una cosa no habitual, i en molts casos amb ampliació familiar.

El mon trabucaire, sovint, no ha estat ben interpretat. Les Colles de Trabucaires acostumen a obrir les festes, despertant a la gent i anunciant que comença la Festa, amb Les Despertades, un passeig per la població, galejant i rebent dels veïns insults en uns casos i coca i entrepans en altres llocs, on els esperen amb una taula parada.