Calçotades

 

 

 

 

Pocs anys he assistit a tantes trobades per menjar calçots, i potser la reiteració me’ls ha fet semblar més bons, ja que no és un plat que sigui dels meus preferits.

Però el plat, el calçot, no és el més important. És reunir-se amb la colla, les diferents colles que proposen fer una calçotada. Repartir-se les tasques, què compra cada un, a casa de qui es pot fer un bon foc, quantes cerveses preveiem, qui s’encarrega de la carn, del vermut, de les postres...

I també en cau alguna d’industrial, de les que es va a un restaurant, tot està fet, els calçots es mengen de peu, directament d’una teula, i després ve la carn i el cafè, tot molt més formal, sense l’assortiment de licors que hi ha si es fa a casa de tal o qual.

Aquí hi ha les fotografies sense gent, sense els pitets, guants i tota la parafernàlia que rodeja una calçotada.

 

 

Salari mínim

 

 

 

Llegeixo en el mateix dia dues notícies que em fan posar de mal humor.

S’aprova a Madrid que el salari mínim s’apugi fins a 1080 euros mensuals, amb 14 pagues.

S’aprova al Parlament que els funcionaris de més alta graduació cobrin 170.000 euros quan es jubilin.

Tant se val si aquestes coses s’aproven a Madrid o a Barcelona. Em semblen una fastigosa injustícia, que unida a una altre qüestió, que no és notícia però que els jubilats viuen mes darrera mes. Després de treballar i cotitzar 48 anys, li toca 906 euros.

A veure!

Si d’entrada es considera que l’ingrés mínim ha de ser de 1080 euros a qui treballa ara no és el mateix per a qui ho ha fet i aportat a l’Estat segons els seus rendiments?

Segon tema: 170.000 € signifiquen 11,24 anys, amb 14 pagues, d’un treballador que cobri el mínim, o 13,40 anys, els jubilats també gaudeixen de 14 pagues, per a qui hauria de tenir dret a viure dignament.

Res, que amb els anys vas acumulant motius per a no creure en una societat justa i canviar el lliri de la ma, almenys, per un escut.

Clarament m'he equivocat de Blog al posar-ho aquí, però veig que hi ha gent que hi ha arribat i el deixo